Quan parlem de peix fresc de llotja i de proximitat, sovint ho fem en positiu: sabor, qualitat, temporada. Però hi ha una altra cara de la moneda que explica per què és tan important saber d’on ve el peix que mengem. Aquesta és la història del Senegal, un país on el mar ho era tot i on la sobrepesca l’està deixant eixut.

Un mar que era abundant

La costa de l’Àfrica occidental és una de les més fèrtils del planeta. Al Senegal, la pesca dona feina a prop del 3% de la població activa i el peix aporta al voltant del 8% de la proteïna que consumeix el país. Durant generacions, els pescadors artesanals han sortit amb els seus caiucs (piragües) i han alimentat pobles sencers, amb les dones ocupant un paper central en la venda i transformació del peix.

Avui, aquest equilibri s’ha trencat. Segons un informe recent de l’Environmental Justice Foundation, el 57% de les poblacions de peixos que es capturen al Senegal es troben en estat de col·lapse.

Qui pesca a les aigües del Senegal?

La resposta incomoda: majoritàriament, vaixells que no són senegalesos. Gairebé la meitat de la flota “senegalesa” és en realitat de propietat estrangera —sobretot espanyola i xinesa—, operant sovint sota acords d’empreses mixtes molt poc transparents. Més del 90% de la flota industrial que hi treballa fa servir l’arrossegament de fons, un dels arts més destructius per als ecosistemes marins.

La major part d’aquestes captures no es queda al país: s’exporta cap a Europa i, cada vegada més, cap a la Xina. Es calcula que els països de la regió (el Senegal, Gàmbia, Mauritània, Guinea Bissau, Guinea i Sierra Leone) perden uns 2.300 milions de dòlars l’any només per culpa de la pesca il·legal.

La farina de peix: treure el peix del plat per alimentar piscifactories

Als últims anys s’hi ha sumat un altre actor: les fàbriques de farina i oli de peix instal·lades per companyies internacionals a la costa africana. Capturen quantitats enormes de peix petit —sardinella, sobretot, la proteïna bàsica de la població local— per convertir-lo en pinso per a piscifactories, principalment salmó o tonyina de cria.

El resultat és que el peix que abans alimentava les famílies senegaleses ara alimenta, literalment, altres peixos criats en gàbies a milers de quilòmetres.

De la barca de pescar a la pastera

Sense peix no hi ha feina, i sense feina la gent marxa. La ruta migratòria de l’Àfrica occidental cap a les illes Canàries —una de les més mortíferes del món— ha passat d’unes 400 persones el 2017 a més de 46.000 en un sol any. Només el 2023, més de 3.000 persones van morir intentant la travessa des del Senegal.

Molts dels qui pugen a aquestes pasteres són, precisament, pescadors. Les mateixes barques que abans sortien a pescar ara serveixen per fugir.

Què hi tenim a veure nosaltres?

Molt més del que sembla. Cada vegada que comprem peix sense saber d’on ve, com s’ha pescat ni qui l’ha pescat, podem estar alimentant sense saber-ho aquest sistema: vaixells industrials que buiden caladors llunyans per omplir mercats europeus de peix barat i pinso per a piscifactories.

L’alternativa no és deixar de menjar peix: és menjar-ne amb criteri. Peix de llotja, de proximitat, de temporada i amb traçabilitat: saber de quina llotja ve, pescat per barques d’aquí, amb arts regulats i subhastat amb totes les garanties. És més just per als pescadors d’aquí i, indirectament, també per als d’allà. Perquè saber d’on ve el peix no és un caprici: és la manera més senzilla de no formar part del problema.